Viatge al poble de l'arc iris

Camina que caminaràs vaig baixar i vaig pujar muntanyes, vaig travessar dos rius d'aigua soma i tot d'una, damunt d'una estesa de boira baixa, vaig veure, de banda a banda del cel, un arc iris d'un traç tan perfecte i d'uns colors tan esclatans i tan ben destriats que no vaig tenir més remei que encantar-me a contemplar-lo. En vaig anar acostant a aqueste meravella fins que vaig trobar-me un camp de lli. Molta gent, sobre tot dones, amb un gran cabàs al costat l'anaven collint. Duien vestits llargs fins als peus amb els colors del arc iris rallats horitzontalment. La respiració s'em va quedar tallada. Unes quantes dones em van veure, es van alçar d'ajupidas que estaven, i amb un braç enlaire i un somriure d'orella a orella em van saludar cridant: "S'acabat el diluvi!...S'acabat el diluvi!...".Jo també vaig aixecar el braç i mig rient vaig preguntar a la dona que tenia més a la vora:"S'ha acabat el diluvi i no plourà mi més?". Es va posar a riure; tenia les dents de colors però els llavis eran esblaimats."No...miri, és el nostre crit d'alegria...Veu? Tenim la boira que fa la terra humida i miri el llit com creix...". El sol anava sortint, molt pàl.lid,molt tímid, molt a poc a poc. Un revolt de dones es van apilotar al voltant d'una joveneta que gemegava. La dona que m'havia enraonat en va dir que la joveneta paria, que si ho volia veure..."Gràcies, més m'estimo passar de llarg". Però unes quantes empentes, sense que jo volgués, em van fer acostar a la rodona de badoques i, en el moment que hi era a tocar, una dona, tot fent un crit, va aixecar enlaire, d'esquena al sol,una criatura rossa com un àngel amb tot el cos ratllat horizontalment amb els colors de l'arc iris. Devia fer cara de gran sorprès perquè la dona que aguantava la criatura em va dir:"Els colors se li aniran esborrant i d'aquí a seixanta dies només li quedarà una ratlla rosa a la cintura perquè és un nen. Rosa si són nens, lila si són nenes. Vagi al poble que li donaràn esmorzar"."No tinc gaire gana".És igual; les nostres coques els més desganats se les empassen com bresques. Mai no en tenen prou". Aquell camp de lli sempre més l'he recordat i pot ser a la hora de la mort encara el veuré cobert de groc,de blau,de vermell...A l'entrada del poble hi havia tres rengles d'homes teixint. I al seu darrera tres rengles de dones, amb una canya, remanaven els colors que hi havia a dintre de gerres. A cada color de gerra corresponia el color de la pintura que tenia a dintre, pintura que uns altres tres rengles de dones escampaven damunt del lli teixit estès damunt de taulells. A la meva dreta, en uns grans estenedors, els teixits acabats de pintar s'asecaven al bat del sol. Sense ni saber on havia anat a parar em vaig trobar al bell mig de la plaça del poble. Damunt de les taules de fusta natural i sense colors, cosa estranya, hi havia coques quadrades ratllades, elles sí, de colors. I darrera de cada taula una noia bonica les oferia. "Les més dolces, les més ben enfornades...amb la crosta d'or!...Les vol calentes o se les estima més ben fredes?". Després de deixar el farcell a terra vaig agafar una coca una mica cohibit. Abans de queixalar-la vaig olorar. Mel pura. Olor de mel del bosc. El gust no el podria explicar.Me'n vaig menjar sis, tan lleugeres, que era com si només hagués menjat una. "De què les fan?"."De sèmola i de tapioca. Abans de ficar-les al forn les pintem i quan surten encara els donem una segona capa. Veu les olles? Veu els pinzells?". Els pinzells de pintar coques eran petits i tenien el mànec ratllat de colors, amb les ratlles pintades horizontalment com les ratlles dels vestits de les dones, joves i velles, d'aquell poble que sempre, sempre per sempre tenia l'arc iris al damunt. Inesperadament de cada porta de les cases al voltant de la plaça van sortir homes, dones i criatures fent voleiar cintes de colors i cridant amb tots els seus pulmons:"Beneït sigui". Van venir les dones del camp de lli. Al davant hi anava la joveneta que havia parit i aguantava la criatura enlaire perquè la pogués veure tothom. Vaig deixar aquest poble amb una mica de recança i quan ja era bastant llum encara sentia cantar: "S'ha acabat el diluvi!...S'ha acabat el diluvi!...". I l'arc iris tremolava, eixarrancat, amb un peu a cada banda de la terra i amb el llom tocant el cel.


Viatges i Flors
Mercé Rododera
La Butxaca, 2007


+iNfo

C.S.Lewis

Mai  no reps el Càncer o la Guerra o la Infelicitat (o la Felicitat). Només reps cada hora i cada moment que arriba. Tota mena d'alts i baixos. Molts punts dolents en els nostres millors dies i molts de bons en els dies pitjors.


Un dol observat
C.S.Lewis
Columna, 2000
+iNfo

Sota una petita estrella

Demano perdó a l'atzar per anomenar-lo necessitat.
Demano perdó a la necessitat, si, tanmateix, m'equivoco.
Que no s'enrabiï la felicitat perquè la prengui per meva.
Que els morts no em tinguin a mal que em perdi el record.
Demano perdó al temps per tot el món que no copso en un instant.
Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer.
Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit.
Demano perdó als que clamen des 'un abisme pel minuet d'aquest disc.
Demano perdó a la gent de les estacións per dormir a les cinc del matí.
Dispensa'm, esperança abandonada, per riure de tant en tant.
Dispenseu-me, deserts, per no córrer a trobar-vos amb un got d'aigua.
I tu, esparver, el mateix de tants anys, en la mateixa gàbia,
contemplant,immóbil, sempre el mateixt punt,
perdona'm, encara que només siguis un ocell dissecat.
Demano perdó a l'arbre tallat per les potes de la taula.
Demano perdó a les grans preguntes per les petites respostes.
Veritat, no em concedeixis una atenció gaire gran.
Gravetat, mostra'm el teu cantó generós.
Tolera, misteri de la existència, que esfilagarsi el teu ròssec.
No m'acuis, ànima meva, que et tingui rarament.
Demano perdó a totes les coses per no poder ser a tot arreu.
Demano perdó a tothom per no saber ser cadascú i cadascuna.
Sé que, mentre visqui, no hi haurà res que em justifiqui,
perquè jo mateixa sóc el propi obstacle.
No em retreguis, llenguatge, que et demani prestades paraules patètiques,
i que després esmerci penes i treballs per fer que pareguim lleugeres.

Wislawa Szymborska
Vista amb un gra de sorra
Columna 1997
+iNfo