La ceba

Altra cosa és la ceba.
No té tripes ni budells.
Tota ella és ceba i només ceba,
elevada a la cebàstica potència.
Tota per fora cebosística,
és cebosenca fins a la rel,
podria mirar dintre seu
la ceba sense esvarar-se.


En nosaltres, un món estrany i feroç,
a penes recobert per una pell,
en nosaltres, un infern interior,
una anatomia barbollejant;
la ceba, en canvi, és tota ceba,
no té intestins recargolats.
Nua tant se val quantes vegades,
será idèntica fins al final.


Una existència no-contradicòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, un altre
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la següent,
és a dir, una tercera i una quarta.


Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s'arranja i la forma un cor.
La ceba, és així com jo ho entenc,
és el ventre més galà de l'Univers.
Ella mateixa d'aurèoles
per la pròpia glòria s'embolcalla.
En nosaltres: greix, venes, tendrums,
humors i indrets amagats.
Hom s'ha negat a concedir-nos
la idiotesa de la perfecció.


Wislawa Szymborska
Vista amb un gra de sorra
Columna 1997


+iNfo